Isabel Allende
Dir: Carme Portaceli
Les idees de perdó, reconciliació i amor amaren una novel·la mundialment coneguda, convertida ara en un muntatge escènic. El firma una directora que, de la
mà d’un seguit de personatges femenins, s’endinsa en el realisme màgic.
La novel·la d’Isabel Allende es va publicar per primera vegada l’any 1982 i pocs s’esperaven en aquell moment que fos un èxit tan aclaparador. Lectors de mig
planeta han seguit amb delit les aventures i desventures de quatre generacions de la família Trueba, protagonistes d’una trama que segueix de manera paral·lela
els moviments socials i polítics que van acompanyar la història del Xile postcolonial i que acaben de manera dramàtica amb un cop d’estat i la implantació d’una dictadura ferotge. Una néta que troba els diaris de la seva àvia i comença a escriure la història de la família és el desllorigador de la trama, protagonitzada per un seguit de dones. Totes tenen noms relacionats amb la llum: des de Nívea a Clara, passant per Blanca i Alba. Aquesta última ésl’encarregada d’estirar del fil de la història. Ho farà, com apunta Carme Portaceli, posant l’accent en la reconciliació, aplicada tant a un país com a la família protagonista. Perdó i amor van de la mà d’aquesta reconciliació, tot, en una ambientació de somni, una mostra de realisme màgic que, tot i això, no s’estalvia les referències a la vida política per recordar-nos que, sovint, influeix en les nostres vides i les condiciona fins i tot si no hi tenim res a veure.
