La madre de Frankenstein

El retrat d’un país més catòlic que els catòlics i que
sempre té raó 1954. Germán Velázquez torna a Espanya des del seu exili a Suïssa, on ha passat més de la meitat de la seva vida, per treballar al manicomi de dones de Ciempozuelos. Allí es retroba amb l’Aurora Rodríguez Carballeira, una parricida
paranoica, eugenèsica, intel·ligent, brillant, que ell va conèixer a la clínica del seu pare als 13 anys i que el va fascinar fins a l’extrem de fer-se psiquiatra. I també es troba amb un país que ja no reconeix: la rotunditat del sol, els caps humiliats de les dones, unes altres banderes, altres noms als carrers, por, silenci…

Un pacte amb la pròpia Almudena Grandes ens porta a fer l’adaptació d’aquesta novel·la, la cinquena dels Episodios de una guerra interminable, situada als anys 50 en ple franquisme, a un manicomi de dones, el retrat d’un país on les diferències socials i ideològiques són el que determinen les relacions humanes. La madre de Frankenstein és una novel·la extraordinària per motius molt diversos. El primer: perquè el retrat de l’Espanya dels anys 50 vista per algú que s’ha educat, que ha estudiat i que ha crescut fora d’aquest país és fantàstic. Tot allò que és normal en qualsevol altre context s’esdevé aquí d’una manera peculiar i carregada amb una intenció sempre retorçada, i això és el que li passa a Germán quan arriba al manicomi per a dones de Ciempozuelos. Mare meva tot el que cal pensar abans de parlar amb qui sigui, especialment amb una persona de l’altre sexe!