Carme Portaceli viu un moment dolç. Acaba d’estrenar al TNC El president, de Thomas Bernhard, i el Teatre Lliure de Gràcia dirigeix Krum (El costra), de l’israelià Hanoch Levin. Portaceli treballa amb els millors actors del país i el seu nom ha esdevingut un segell de garantia. Portaceli viu entregada al teatre: des de principis dels vuitanta dirigeix incansablement, fa classes a l’Institut del Teatre i realitza tallers. És fundadora i directora de la FEI, la Factoria Escènica Internacional.
A més, ha estat mai autora de teatre, una activitat per la qual va rebre el Premi Max al millor autor teatral amb Fairy. Al seu itinerari teatral apareixen obres que són a la memòria de molts de nosaltres, com Cara de foc, L’auca del senyor Esteve, Ricard II, La nostra classe o Les dues bandoleres de Lope de Vega.
Entrevista
Al moment del seu naixement va ser molt ben rebuda per la professió, pel públic i per la crítica. Després van canviar les coses, les ajudes econòmiques no van arribar com al principi, encara que mai no van ser grans, però ens donava una seguretat per poder pensar en el futur i programar-ho.
La Nau Ivanow es va convertir en una fàbrica de creació i nosaltres en vam quedar fora. Tot i els moments tan durs de crisi que hem viscut junts, hem sobreviscut, no parem de treballar, coproduïm constantment amb Teatres Públics, amb Festivals, Barcelona, Madrid… A mi m’agradava més quan estàvem tots junts i teníem un espai. Crec que un espai és la teva llibertat.
Tot el que hi ha en un escenari ha de significar alguna cosa, res no ha d’estar perquè sí. Per mi, el text, el moviment, l’espai sonor, l’espai escènic, la llum, el vestuari, tot ha d’estar al servei d’explicar la història.
En el cas d‟aquestes dues obres estem parlant de la vida d‟una gent que podria haver estat qualsevol de nosaltres. El pes de la història, de la política, planeja per sobre dels seus caps subtilment (de vegades no tan subtilment) i ells fent el que poden amb les circumstàncies que els ha tocat de viure. Gorki, per la seva època i tradició, crec que és més pessimista.
M.B: El protagonista de l’obra és Krum, un personatge que encarna Pere Arquillué. De tota manera, Krum acaba sent un espectador de tota una galeria de vides que es van presentant al capdavant com un dioarama. El text de fet no respon a una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç, sinó que és una seqüència d’escenes que es van succeint i que donen a l’obra una dimensió coral. El teu ajudant de moviment escènic, Ferran Carvajal, que també t’ha assistit el TNC amb el president, deu haver estat clau. Com ha treballat el moviment dels actors i les transicions entre escenes?
C.P: Per mi el moviment és importantíssim. Quan dirigeixo jo sóc molt física perquè crec que el cos és part del que passa per dins i, a més, ha de significar el que passa per dins. No es tracta de fer arquetip dels personatges; es tracta de pujar un grau l’expressió, de pujar-ne algun grau més el diafragma, de saber que estem fent teatre, no televisió. Que el text ha de tindre una veritat en grau superlatiu i que l’excel·lència del treball actoral ha de ser total. I el rigor amb què cal treballar encara més exigent quan et poses una quota més abstracta i més expressiva. A Krum no hi ha pràcticament transicions perquè la vida se succeeix així, alhora, sense permís, sense torns.
La intenció de crear un caos, òbviament superorganitzat i precís, la vaig tenir clara des del primer moment. I en aquest sentit hem treballat amb Ferran, efectivament una peça clau. Ell també és molt precís i ens entenem molt bé. Les passades de tota la companyia, de tot el barri on viu el Costra, signifiquen aquest passeig per la vida buscant per on anar amb el fons de la cançó Vedras Vedras, de Luigi Tenco, que va trobar el Jordi Collet, una peça clau als meus muntatges, per explicar aquesta esperança que, algun dia, tot sigui diferent.
A El president hi ha una estructura molt diferent i la meva obsessió que tot el que és elemental en un escenari sigui mostrat obertament fa que els canvis simultaniegen: els tècnics fent la seva feina i els actors preparant-se per a la següent escena. I això ha de ser orgànic, molt precís i molt ben fet. I amb una banda sonora, també de Jordi Collet, que acompanyi l’atmosfera que ha de tenir l’obra.
Text extret del portal NÜVOL

